David Garrido, La Veu
Temps era temps el país dels valencians s’expressava en algaravia, la llengua àrab, en la modalitat dialectal, el neoàrab andalusí, i també en la culta que conreaven els seus poetes. I, precisament, a la riba banyada pel Xúquer nasqué, visqué i morí un aede, que, com digué un contemporani, al-Hijārī, no hi havia ni a Orient ni a Occident qui l’igualara. Bé, paga la pena que el reivindiquem. Us ho assegure, no era un poeta qualsevol. Fou la més destacada veu poètica «modernista» o «neoclàssica» d’Alandalús. Així ha estat i és encara reconegut pel cànon literari àrab.
A Alzira, Jazīrat ax-Xuqr («l’Illa del Xúquer»), nasqué l’any 450 o 451 de l’hègira (1058 o 1059-1060) Abū Ishaq Ibrāhim ibn Abī l-Fath ibn ‘Ubayd Al·lāh ibn Khafāja al-Hawwārī al-Jazīrī, poeta. Més conegut, però, pel seu nasab (patronímic) Ibn Khafāja. Atenció!: Ibn Khafāja, que és com s’ha de transcriure en català les grafies ﺧﻓﺎﺟﺔ ﺍﺑﻥ, que no «Ibn Jafadja» del premi homònim que coincideix una editorial de la capital de la Ribera Alta. Bé, seria necessari –és un prec que els faig– que esmenassen l’error per a les properes edicions. Ibn Khafāja, de debò, no mereix que li tergiversen el nom.
Abū Ishaq Ibrāhim era un senyor d’Alzira que, des de ben jove, manifestà dots literàries i desig de viure la vida amb intensitat. Bé, podia permetre-s’ho. El seu pare Abū l-Fath tenia una propietat agrícola –una day‘a diríem en àrab– que permeté a la família viure sense penúries econòmiques, al pare i a ell i també a la germana. Les fonts diuen ben poc de la seua família i només esmenten una germana, la mare d’Abū l-Hasan ‘Alī ibn ‘Atīyat Al·lāh, més conegut com a Ibn az-Zaqqāq, també poeta. Home de família –diguem-ne– acomodada, dedicà bona part de la seua joventut a la formació, a la propera Xàtiva, on estudià amb Abū ‘Imrān ibn Abī Talīd, jurista literat i poeta; amb Abū Ishaq ibn Sawāb, gramàtic i lexicògraf; i amb el jurista Abū Bakr ibn Aswad. Vegeu: personatges d’una Xàtiva llunyana en el temps, que m’agradaria des d’ací ajudar a redescobrir. Xàtiva fou una ciutat important per a l’alzireny –al-jazīrī– Abū Ishaq Ibrāhim, i també ho fou Múrcia, l’altra gran capital, amb València, de l’ax-Xarq –l’Orient– andalusí. A Múrcia hi anà força sovint i sabem que el poeta de la ribera del Xúquer s’hi trobà amb el cèlebre tradicionalista Abū ‘Alī as-Sadafī i amb l’alfaquí –jurista– Abū Muhammad Ja‘far ibn ‘Unq al-Fidda.
D’antuvi la vida del fill d’un ric propietari alzireny s’orientà cap a la carrera jurídica, a ser un alfaquí. No era forassenyat el desig del pare. Ara bé: sembla que el jove Abū Ishaq Ibrāhim, de personalitat vitalista, no li agradava la casta dels juristes. De debò eren una casta, com la dels juristes de hui dia instal·lats en les prebendes del’ara dit «estat de dret». Ep! Alandalús era un estat o estats de dret on era aplicat estrictament, des dels Omeies, el dret islàmic malikita, una de les quatre escoles jurídiques de l’islam ortodox. Els juristes exercien el control i garantien la pau social de l’estat, la qual cosa els reportava grans beneficis. A Abū Ishaq Ibrāhim, però, precisament per això, li repugnava convertir-se en alfaquí en exercici, puix li desagradava –ho diu Ibn al-Abbār– que els alfaquins utilitzaren la religió amb finalitats crematístiques. El mateix Ibn Khafāja ho explica en un poema, el núm. 305 del seu Diwān (compilació poètica):
«Han estudiat [els alfaquins] les ciències religioses per a obtenir les més altes funcions i ocupar els millors llocs als consells.
Es mostren desinteressats pels béns d’aquest món tot esperant l’avinentesa per a apoderar-se dels béns de les mesquites i de les esglésies».
Bé, traduïsc, però –el lector em disculparà– resulta impossible mostrar en una traducció la bellesa del llenguatge, amb les aconseguides figures retòriques del poema (metàfores, al·literacions, repeticions, comparacions), el metre (en aquest cas metre kāmil) i la rima (en -si en el fragment). Traduir de l’àrab, val a dir-ho, és un art, més encara quan hom tradueix la forma clàssica, la qasīda. Així, cal recórrer a la versió original per a percebre la bellesa intrínseca de les composicions d’Ibn Khafāja, com en aquesta, la núm. 219 del seu Diwān, en la qual parla de la femella d’un estruç:
«Wa-la-rubba tayyārin khafifin qad jarā fa-xalā bi-jārin khalfu-hu tayyāri»
(Sovint corre presta i lleugera tot aixecant la cua, que és company veloç del seu darrere).
En aquest cas, el poeta utilitza el recurs que la poètica àrab defineix com a «radd al-‘ajuz ‘alā as-sadr», la repetició d’una paraula, tayyār («prest, ràpid») en el primer i el segon hemistiqui. Si més no, puix que impossible resulta transmetre la bellesa retòrica, quedem-nos amb la lírica de les imatges que el poeta basteix.
Ara bé: ¿de debò Ibn Khafāja renuncià a la carrera jurídica o, més aviat, no aconseguí reeixir? D’alguna manera els versos citats poden interpretar-se com una diatriba contra allò que mai no pogué atènyer, ser alfaquí. De fet, un Abū Ishaq Ibrāhim jove, format amb mestres de Xàtiva i Múrcia, cercà faena a la cort de Tamīm ibn al-Mu‘izz de Mahdīya, Tunis (1048-1108), encara que potser amb la intenció de convertir-se en poeta àulic. A Mahdia estant, composà un poema en honor d’Abū l-Hasan ibn al-Haddād, que no consta al seu Diwān, i lluny de la seua terra, compongué una qasida (núm. 88) en què expressa l’enyorança d’Alandalús: «Sempre que bufa el vent de llevant cride: quant que et trobe a faltar Alandalús!».
Poeta, doncs, participà a Almeria, el regne d’al-Mu‘tasim(1052-1091), en el concurs poètic en què s’havia de descriure una bardissa de murta amb forma de dona (Diwān, núm. 115). Els regnes de taifes, fruit de la descomposició del califat Omeia d’Alandalús, foren cenacles literaris on els poetes cercaven fortuna. Sevilla, indubtablement, fou el més destacat, però en terres valencianes estava Dénia, governada per Mujāhid (1010-1045), rei i erudit literari. Ibn Khafāja, però, nasqué quan el rei denienc ja havia desaparegut.
Diu al-Maqqarī que Ibn Khafāja, de regrés del Magrib, tingué una topada amb mercenaris cristians, d’eixos que en la dècada dels noranta del segle XI pul·lulaven per l’ax-Xarq, com el Rodrigo Díaz «el Cid». Ell anava en companyia del poeta murcià Abū Muhammad ‘Abd al-Jalīl ibn Wabhūn. Eren entre Almeria i Llorca quan foren assaltats. Ibn Wabhūn perdé la vida i Abū Ishaq Ibrāhim aconseguí escapar. Bé, fou una experiència terrible que, de segur, marcà per sempre el tarannà del poeta. Ibn Khafāja fou un dels intel·lectuals andalusins que veié els almoràvits com a alliberadors. I, potser, haver viscut tan a prop la mort acreixé el seu vitalisme, la manera de concebre la vida com un carpe diem que calia aprofitar. Abū Ishaq Ibrāhim tornà a Alzira i es limità a viure dels fruits de la seua day‘a. Arribà a dir, expressat en un poema (Diwān, núm. 8): «tinc suficient amb el dons i favors que m’ha concedit Déu». Més endavant escrigué: «si haguera tingut afany de lucre, no hauria estalviat esforços, no m’hagueren acovardit els obstacles a vèncer ni el camí a recórrer. Al meu pit, però, bategava un cor de gran dignitat, per al qual la constància era el més segur company i la sobrietat el més generós dels amics. Per què comprometre’s i humiliar-se quan el món és un núvol d’estiu que ben aviat es dissiparà?». Vegeu ací el capteniment d’un hedonista, amb pinzellades d’estoïcisme, poeta, que havia de convertir la seua passió per la vida en la més preciosista veu poètica d’Alandalús. Potser exagere, però Abū Ishaq Ibrāhim s’avançà, en segles, al poeta que proclamà «Vigila, esperit, vigila; / no perdis mai el teu nord; / no et deixis dur a la tranquil·la / aigua mansa de cap port» (Joan Maragall, Excèlsior).
«Estrenyí als meus braços la que s’havia despullat de la seua túnica brodada com un sabre que acaba de desembeinar-se.
Suau a l’acaronament, erta, de malucs ondulants, resplendent com un ganivet.
Complimentí eixa branca que creix en un terreny arenós i petonegí la cara del sol que ix en un dia fast».
Ibn Khafāja epicuri, sucumbeix al plaer de la sensualitat, però no a la manera grollera d’un llibertí. Estima, sobretot, la bellesa, la de la dona, com veiem en els versos anteriors (Diwān, núm. 278) i també la de l’home jove, l’efebus, protagonista de tants poemes de nits festívoles regades amb vi:
«Amb la copa en la mà semblava un esquinçall de la nit ornat amb una estrela» (Diwān, núm. 323).
Com el poeta persa en llengua àrab Abū Nuwās (755-814), de qui se sentia imitador, Ibn Khafāja invita el lector a seguir el seu exemple i a lliurar-se sencerament al plaer (Diwān, núm. 86):
«Què és la vida? Un licor vermell servit per un jove efebus d’ulls negres».
Vet ací la vida com la contempla l’alzireny Abū Ishaq Ibrāhim. L’amistat amb Ibn Wahbūn, poeta àulic dels monarques sevillans, impregnà el poeta d’Alzira d’una profunda afecció pels plaers. No debades, Ibn Wahbūn, homosexual, ensenyà a l’alzireny el goig de la transgressió. Homosexual i, a més a més, sospitós de pederàstia. Si arribà a jaure amb l’alzireny roman en el més estricte secret. Nogensmenys, més enllà dels vicis, la pública virtut d’Ibn Wahbūn era el gran domini de la llengua àrab, que impressionà el rei poeta al-Mu‘tamid de Sevilla.
Ibn Khafāja viatjà en la joventut i acabà, finalment, a Alzira, la seua pàtria, tot convertint-se en admirador de l’horta que l’envoltava. No debades en la descripció elegíaca d’horts i jardins és on destacà el poeta, de la vall del Xúquer, i d’ací el malnom d’al-Jannān («el Jardiner»). Vet ací com descriu el riu d’Alzira (Diwān, núm. 290):
«Que fermós és, Déu meu, el corrent que flueix pel llit profund de la vall ampla. La seua ona és més desitjable que els llavis de l’ombrívol carmesí d’una donabella.
El seu revolt és com un braçalet que, envoltat de flors, sembla la Via Làctia.
És tan fina que hom diria arc d’argent fos sobre un mantell verd.
Iles branques l’envolten com a pestanyes que abillen un ull blau».
Home consagrat a la poesia, la realitat del moment li afectà. Visqué els anys de les violències dels castellans d’Alfons VI de Castella i de Rodrigo Díaz «el Cid» contra València. L’any 1094 el Cid castellà s’ensenyorí de València i sotmeté els seus habitants a humiliacions i crueltats. El líder valencià Ibn Jahhāf i el poeta Abū Ja‘fas al-Battī foren cremats vius. A la mort del Cid (1099), la seua esposa Ximena es mantingué a València fins que, per l’acció dels almoràvits, hagué de marxar (març de 1102). Abans, però, els castellans devastaren i cremaren la ciutat, fet que impressionà tristament el poeta d’Alzira (Diwān, núm. 354):
«El fil de les espases ha ensutzat la teua esplanada, oh mansió! Les dures proves i el foc han esborrat les teues belleses!
Quan els esguards recorren els teus voltants, qui et contempla resta atònit i no conté la plor.
Dissortada terra, que ha vist fugir precipitadament els seus habitants i a colps del destí derrocar els seus monuments!
I heus ací jo clamant pels senyors eminents que la poblaven: ja no ets tu, València, les teues morades ja no són morades».
València recuperada pels almoràvits per a l’Islam, s’inicià la reconstrucció de la ciutat, devastada pels cidians abans d’abandonar-la. La mesquita aljama, lloc ocupat hui dia per la catedral, hagué de ser refeta totalment: ‘Abd Al·lāh ibn Sa‘īd dirigí els treballs de reconstrucció. D’igual manera hagué de ser reconstruït tot el centre neuràlgic de la ciutat, l’alcàsser (on és el palau de l’arquebisbe) i l’alcasseria o barri comercial, des del carrer de la Mar fins a l’actual Llotja. L’anònim Dhikr bilād al-Andalus («Descripció dels països d’Alandalús») indica que València fou reconstruïda per l’amīr al-muslimīn Yūsuf ibn Tāxfīn, convertint-la en millor de com era («ﻛﺎﻧﺕ ﻣﻣﺎ ﺃﺣﺳﻦ ﻭﺭﺩﻫﺎ»). El 18 de juliol del 1102 fou nomenat governador de la ciutat i del territori que en depenia ‘Abd Al·lāh ibn Fātima. I vet ací com visqué això Ibn Khafāja (Diwān, núm. 154):
«I ara plou en abundància dels núvols de la victòria i la columna de la fe, abans inclinada, s’ha redreçat.
L’estel, que s’havia ocultat sense omplir la nostra esperança, reapareix, missatger de felicitat; l’època passada renaix per a portar la victòria».
Ibn Khafāja canta així la conquesta de València, recuperada per a l’Islam, pel general almoràvit Mazdalī en març de 1102. El poeta alzireny veu en els almoràvits els garants de la seguretat i el restabliment de l’ordre a Alandalús. D’aquí els poemes laudatoris que dedica a Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn al-Hājj, governador de València i Saragossa; al governador de Múrcia i València i després de Sevilla Abū Ishāq Ibrāhīm ibn Yūsuf ibn Ta‘āyyāxt; al també governador valencià Abū l-Tāhir Tamīm ibn Yūsuf, germà major de l’emir ‘Alī ibn Yūsuf; a l’esposa de Tamīm, Maryam, i al pare d’ella, el governador almoràvit del Xarq (Múrcia, València i Saragossa) Abū Bakr ibn Ibrāhīm ibn Tīfilwīt. Fins i tot escrigué al sobirà almoràvit per a agrair-li que Abū Umayya Ibrāhīm ibn ‘Isām –amic del poeta– recuperara el càrrec de cadi –jutge– de Múrcia. Fins i tot, entre altres personatges andalusins, escrigué un panegíric a l’alfaquí cordovès proalmoràvit Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Hamdīn.
Alzira, el seu paisatge, determinà el tremp poètic del poeta. No debades, un comentari anònim apareix al seu Diwān, que diu: «la poesia d’aquest autor conté descripcions prolixes de flors, arbres, rius, cants d’ocells, bé perquè sentirà una inclinació natural per les descripcions, bé perquè Jazīrat ax-Xuqr, la seua ciutat de naixement, l’haguera marcat profundament». Efectivament, per això, des de la distància, escrigué (Diwān, núm. 78):
«¿Alguna vegada retornaré a la meua Alzira a calmar les meues angúnies i a assossegar el meu llit,
i a vagar per les seues valls a contemplar com fan ablucions els vessants d’aquells tossals amb la rosada que després es dissipa?».
Alzira, Alandalús, el paradís. Poeta patriota, orgullós del seu país, que enyora quan és lluny (Diwān, núm. 88):
«El paradís, a Alandalús, té la bellesa d’una núvia en aixecar el seu vel per primera vegada i, allà, la brisa és fragància».
Fins i tot, l’estima per la terra fregava l’heretgia. Al-Maqqarī explica que un oriünd de València, al-Khalīlī, fou enviat pel soldà de Granada Yūsuf I al soldà marínida Abū ‘Inān Fāris (1349-1358), i li recità uns versos d’Ibn Khafāja (Diwān, núm. 301) que deien:
«Oh habitants d’Alandalús, que joiosos sou!: gaudiu d’aigua, rius i arbres.
El paradís de l’eternitat està a la vostra terra i, si poguera elegir, aquest triaria.
No temeu després entrar a l’infern, puix que després de viure al paradís no es descendeix al foc etern».
El soldà marínida s’enfadà per allò que considerà versos herètics, però al-Khalīlī replicà que Alandalús era un país de guerra santa, on es combat amb l’espasa l’enemic i que, com diu un hadith del Profeta, «el paradís és a l’ombra de les espases». De debò, admire el patriotisme d’aquells valencians del passat, que destil·lava estima pel seu país, que desitjaven digne i no «comunidad» governada per tristíssims polítics «muelles», i estima pels seus homes de lletres. Tot i haver viscut entre els segles XI i XII, en el segle XIV Ibn Khafāja continuava sent el poeta per antonomàsia dels valencians que s’expressaven en algaravia.
Abū Ishaq Ibrāhim ibn Khafāja tingué el privilegi per a l’època de sobrepassar els huitanta anys. Morí, a l’edat de huitanta-tres, a Alzira, el 25 de juny de 1139 (26 del mes de xawwāl de l’any 533 de l’hègira). El record de la joventut, dels plaers passats, omplí de referències els versos de la maduresa, com aquests (Diwān, núm. 303) que entusiasmaren el geògraf i historiador al-Himyarī:
«Entre el Xúquer i el lloc on s’uneixen els dos braços del riu és on haguérem desitjat deturar-nos.
Aqueixos llocs, on menyspreant tota prohibició canta l’ocell xiulador, han estat abandonats per les nostres esperances frustrades.
I, nogensmenys, una vida molt dolça ens hauria ofert els seus atractius: fruits temptadors, ombres allargades al capvespre, somni deliciós!
Però llavors, entre el brancatge, la joia ens plegava com a branquillons tendres, a les branques baixes i a les altes.
Després aqueixa vida acabà com si no haguera durat més que una nit o un matí.
Lamenta estar allunyat d’al-Marj, d’al-Kanīsa i d’Ax-Xatt i digues: —ai, qui farà reviure l’estima que sentia per aquests indrets!
Ai d’un exili que vessa tristesa, d’un viatge que allarga encara més la distància!
Ai d’una separació sense esperança de retorn! Ai d’una morada on no trobarà mai ressò la meua veu!
No sé, car les llàgrimes de l’home estan dispostes sempre a vessar-se, si és l’amor o la niciesa el que el fa plorar.
Oh, ulls meus! Ploreu amb mi la vida que visquí, si és que el plor serveix d’alguna cosa!
Ploreu la meua joventut passada, que cal donar a l’oblit una ànima que no ha guardat més que el seu dolor.
Però, per què plorar per ella? Oh, ulls meus! El meu cor tan endolat no podrà servir-li de rescat».
Al-Hijārī digué que no havia poeta que es poguera igualar a Ibn Khafāja, i Ibn Baxkuwāl afirmà que era «el portaestendard de la poesia a Alandalús i la seua guia» i que «féu prendre a la poesia el camí de la dolçor i la perfecció». Ibn Dihya diu que el poeta alzireny era qui portava «la brida de la poesia i era el portaestendard de la seua puresa i eloqüència». I Ibn al-Abbār, el gran erudit del segle XIII valencianoandalusí, escriu: «Fou un expert en literatura, el més notable entre els eloqüents, el més destacat dels secretaris i poetes. Actuava segons la seua voluntat, com desitjava, perquè la seua llibertat no estava coartada per cap dependència dels poderosos. Era portentós i excel·lent tant en prosa com en vers, en el panegíric o en l’elegia, en la descripció de la bellesa de l’estimada o en la comparació».
La influència d’Ibn Khafāja arribà fins als poetes del segle XV granadins. Hui dia continua sent un referent de la poesia àrab neoclàssica, és a dir, la que superava, des del segle IX, els models tradicionals de la poesia preislàmica. El seu Diwān (col·lecció de 243 poemes, 16 epístoles i 4 glosses) fou editat primera vegada per Mustafà an-Najjārī (el Caire, 1869). La primera edició crítica, però, és la de Mustafà Gāzī (Alexandria, 1960). Una antologia de trenta poemes, trilingüe (àrab, castellà, català), fou publicada per l’Ajuntament de València en 1986, reeditada recentment (Consell Valencià de Cultura i Fundació ACM, 2018). Mahmud Sobh és el responsable de la traducció directa de l’àrab al castellà, que el poeta saforenc Josep Piera ha traslladat al català. De Piera és també la versió catalana de setze poemes (16 poemes del Divan, Carcaxent, Edicions 96, 2002) i, amb la col·laboració de Josep R. Gregori, de l’antologia Jardí ebri (Barcelona, Edicions 62, 2007).De totes les maneres, només un tast, totalment insuficient per a copsar la grandesa d’una veu poètica, com deia al-Hijārī, inigualable. Ibn Khafāja tingué un deixeble directe, el seu nebot Ibn az-Zaqqāq, mort en la joventut, que només arribà a parangonar la bellesa formal del llenguatge poètic del seu oncle. Ibn Khafāja, sobretot, fou un poeta hedonista que fruïa del paisatge que l’envoltava, Alzira, conscient que la vida era efímera i fugissera. El mèrit, però, està en haver aconseguit un llenguatge riquíssim, amb tota la bellesa que la retòrica és capaç d’aportar, que el situen al cim de la poesia àrab neoclàssica.